Desnivell acumulat: 5.980 m.
Temps: 11h 41m.
Ritme: 8m 16s.
Posició: 46 de 2428.
Normalment els dies previs a una cursa de muntanya busco alguna estona per mirar-me bé el recorregut que farem, el perfil i el desnivell que hi ha a cada tram de la cursa. En aquesta ocasió unes molèsties a un genoll els últims dies han fet que em presentés a la línia de sortida amb una estranya sensació d'estar més pendent de com respondria el genoll que no pas mentalitzat del que tenia davant.
Sortim i els primers km estic una mica a l'expectativa de com va tot però de seguida veig que em trobo prou bé, corro la majoria de trams a un ritme controlat, els bonics paisatges van avançant i així ràpidament sobrepassem Aiguafreda. Aquí ve una forta pujada que caminant ràpid superem sense problemes.
Ens trobem de sobte amb el millor moment de la posta de sol just quan sortim d'un tram ple d'arbres i és sens dubte un dels millors moments del dia. Són aquest tipus d'imatges, difícils de descriure, les que fan que tot això tingui algun sentit.
Fins aquest punt he anat trobant tants participants que amb prou feines he hagut de mirar la senyalització en cap moment. Ara però cada vegada en trobo menys i amb l'ajuda del frontal toca buscar les marques de pintura verda i vermella que senyalitzen tot el recorregut.
Passo per la meitat de la cursa (més o menys una Marató) amb 4h 40m. Mica en mica però començo a veure que alguna cosa no acabava d'anar bé i és cap al km 60 que em venen tots els mals de cop. Sortim del camí i deixem de veure marques, decidim recular a temps de manera que perdem poca estona. De sobte em comença a fer molt mal el genoll, tant que amb prou feines puc caminar, això ja és més delicat, a poc a poc arribo a l'avituallament que ja el teniem a tocar. Fa estona que no se'm posa gaire bé el menjar i vaig tirant només amb aigua així que intento menjar alguna cosa però a la mínima em poso a vomitar...
Després de la preocupació inicial, penso que la situació és prou còmica. Tot va tant malament que només pot fer que anar a millor. Descanso uns minuts i decideixo continuar, no he arribat aquí per abandonar. A diferència de les curses curtes, on poques coses estranyes poden passar, l'essència de les llargues és que hi ha molts factors imprevisibles als quals cal saber-se adaptar.
Per sort el genoll es torna a calmar i poc a poc, a un ritme molt més lent que abans i a estones, puc tornar a trotar camí de Monistrol. Ja només queden 4 km de forta pujada fins a Montserrat que són un autèntic calvari. Com que no conec el recorregut no tinc cap referència de si queda molt o poc i això desconcerta del tot. Fins que ara sí, arribem per fi al cim de la muntanya màgica! Un nou repte superat!
Ruta a Wikiloc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada