dimarts, 31 de maig del 2011

Puigsacalm

Coll de Bracons, Puigsacalm, Santa Magdalena, Puigsacalm, Coll de Bracons.


A vegades és saludable admetre que sortir a córrer ha esdevingut una necessitat un xic adictiva. Des d’ahir a la nit que sabíem que els pronòstics meteorològics no ens eren gens favorables. El cel del matí, brut de núvols negres, no ha fet res més que corroborar el que ens anunciaven ahir i ens resistíem a escoltar esperançats que potser així, només potser, no acabaria esdevenint real. Tanmateix, fent-nos una mica els despistats hem acabat calçant-nos les vambes i enfilant mig adormits cap a la tradicional porta d’entrada a la Vall d’en Bas, Coll de Bracons.

L’aire era fresc. Prou com per debatre la sempre empipadora possibilitat de sortir amb el paravent o fer-ho tan sols amb la samarreta. Just després de fer la primera rampa m’he adonat que no seria el meu dia. I és que pocs metres més amunt una sensació de mareig i malestar m’ha fet minvar les forces i ja no me n’he pogut desempallegar durant tot el recorregut. De totes maneres, en cap moment m’ha passat pel cap abandonar. El saber patir ens fa més forts.

Els 35 minuts que hem tardat a coronar el Puigsacalm ja deixen entreveure que el ritme de l’ascensió hagués pogut ser més lleuger. El descens a Santa Magdalena ha estat tècnic i dificultós. L’amenaça de pluja ens exigia velocitat. Per altra banda, però, la humitat present a les moltes pedres i arrels del sender ens obligaven a alentir la marxa. Just tocar paret i començar a desfer el camí. Poques passes abans d’arribar a Font Tornadissa la boira pixanera ens ha assaltat i el vent fred ens ha convidat a espavilar-nos. Des d’aquest punt fins a l’arribada la pluja ha estat persistent. Tan sols les copes verdes i frondoses dels faigs ens han regalat petites treves.

Xops i masegats ens hem reagrupat ja dins del cotxe. Ningú ha pogut escapar-se d’alguna rebolcada desafortunada que no ha anat més enllà de les rialles justes i necessàries.

Albert Güell Vallbona

dilluns, 23 de maig del 2011

diumenge, 22 de maig del 2011

Cursa de Muntanya del Voltreganès

Distància: 25.310 m.
Desnivell positiu: 1.095 m.
Temps: 3h 16m 25s.
Ritme: 7m 46s.
Posició: 33 de 58.


Les caigudes d'alguns, les esgarrinxades d'altres. El temps de cadascú. Els llocs on es podia córrer una mica més, els llocs on no ho podies fer per molt que ho volguessis i els llocs on si haguéssis pogut t'hauries aturat una estona a contemplar el paisatge. Els avituallaments. L'última pujada i la baixada llarga. El cel serè sense cap indici de núvols i el sol que cada vegada es feia més insuportable i esgotador. El calçat. La samarreta de regal. Properes curses i records d'algunes de velles. El verd dels camins i camps que hem creuat...

Quan acaba una cursa comença l'especial moment de comentar anècdotes de tot tipus amb els amics, amb quatre tapes a la taula i una merescuda cervesa a la mà.

diumenge, 15 de maig del 2011

Cursa La Recta Manlleu - Vic

Distància: 10.000 m.
Temps: 40m 32s.
Ritme: 4m 03s.
Posició: 55 de 740.


Després d'un dia sencer de ruixats continuats, el dia següent es va llevar amb sol i amb un aire fresc ideal per córrer.

Feia mesos que tenia pensat fer una cursa de 10 km i intentar baixar de 40 minuts. Aquesta cursa no semblava gaire indicada per aquest objectiu degut als desnivells considerables que hi ha a tot el recorregut. Tot i així, vaig sortir amb la idea d'intentar-ho. Al cap i a la fi, quan corres prop de casa et coneixes el recorregut millor que ningú i això ha de servir d'alguna cosa, oi?

Fins al km 7,5 vaig aconseguir anar a 4 minuts el km i aguantar el ritme que tocava per aconseguir-ho però, a partir d'allà, després d'haver fer tota la recta de Manlleu a Vic, a l'alçada del Roc 34, les forces van decaure una mica, vaig començar a perdre segons i les pujades fins al Club Atlètic Vic es van fer més dures del que tocava.

40m 32s i molt content per haver fet una bona cursa. De la propera no passa!

diumenge, 8 de maig del 2011

Bellmunt

Sant Pere de Torelló, Salt del Molí, Vidrà, Bellmunt, Sant Pere de Torelló.


La sensació de posar-se a córrer just quan es comencen a entreveure els primers raigs de sol després d’una nit de ruixats de primavera és de les més agradables que recordo.

L’aigua del Ges empenyia riu avall prou com per obligar-nos a descalçar-nos quan l’hem hagut de creuar. En un altre context, en un de manat pel cronòmetre per exemple, poques contemplacions haguéssim tingut a l’hora de passar-li pel damunt. Tanmateix, avui, l’haver de quedar ben xops tot just començar ens ha fet una mica de mandra.

Les últimes pluges han aconseguit, sense massa esforç, acabar de consolidar una escala de verds intensos presents mentre serpentegem camí de Vidrà. I és clar, el fang de tan en tan també aconsegueix fer anar per terra algun dels més agosarats del grup. Ja al Salt del Molí, poques vegades l’havia vist carregat de tanta aigua. La seva bellesa semblava voler-nos compensar el desnivell que hem hagut d’afrontar tot seguit.

El temps just de menjar-nos una taronja i quatre fruits secs ha estat el que hem destinat a la parada de Vidrà. I és que quan suor que empapa les samarretes es posa d’acord amb l’opacitat dels núvols i el tallant del vent obliga a reprendre la marxa de nou.

La darrera ascensió, la del Coll d’Hi-era-de massa fins a Bellmunt, de poca distància però de pronunciat desnivell, ha servit per acabar d’exigir a les cames aquell últim esforç que esdevé tan gratificant. El dia, però, afavoria el creixement de denses columnes de boira que s’erigien de la mateixa terra impedint una visió nítida de la Plana.

La humitat de les roques ha fet que el descens fos més lent de l’habitual. De totes maneres, de seguida hem tornat a ser a Sant Pere on encara ens esperava el cotxe on l’havíem deixat. Ara ja era cosa seva.

Albert Güell Vallbona