La sensació de posar-se a córrer just quan es comencen a entreveure els primers raigs de sol després d’una nit de ruixats de primavera és de les més agradables que recordo.
L’aigua del Ges empenyia riu avall prou com per obligar-nos a descalçar-nos quan l’hem hagut de creuar. En un altre context, en un de manat pel cronòmetre per exemple, poques contemplacions haguéssim tingut a l’hora de passar-li pel damunt. Tanmateix, avui, l’haver de quedar ben xops tot just començar ens ha fet una mica de mandra.
Les últimes pluges han aconseguit, sense massa esforç, acabar de consolidar una escala de verds intensos presents mentre serpentegem camí de Vidrà. I és clar, el fang de tan en tan també aconsegueix fer anar per terra algun dels més agosarats del grup. Ja al Salt del Molí, poques vegades l’havia vist carregat de tanta aigua. La seva bellesa semblava voler-nos compensar el desnivell que hem hagut d’afrontar tot seguit.
El temps just de menjar-nos una taronja i quatre fruits secs ha estat el que hem destinat a la parada de Vidrà. I és que quan suor que empapa les samarretes es posa d’acord amb l’opacitat dels núvols i el tallant del vent obliga a reprendre la marxa de nou.
La darrera ascensió, la del Coll d’Hi-era-de massa fins a Bellmunt, de poca distància però de pronunciat desnivell, ha servit per acabar d’exigir a les cames aquell últim esforç que esdevé tan gratificant. El dia, però, afavoria el creixement de denses columnes de boira que s’erigien de la mateixa terra impedint una visió nítida de la Plana.
La humitat de les roques ha fet que el descens fos més lent de l’habitual. De totes maneres, de seguida hem tornat a ser a Sant Pere on encara ens esperava el cotxe on l’havíem deixat. Ara ja era cosa seva.
Albert Güell Vallbona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada