A vegades és saludable admetre que sortir a córrer ha esdevingut una necessitat un xic adictiva. Des d’ahir a la nit que sabíem que els pronòstics meteorològics no ens eren gens favorables. El cel del matí, brut de núvols negres, no ha fet res més que corroborar el que ens anunciaven ahir i ens resistíem a escoltar esperançats que potser així, només potser, no acabaria esdevenint real. Tanmateix, fent-nos una mica els despistats hem acabat calçant-nos les vambes i enfilant mig adormits cap a la tradicional porta d’entrada a la Vall d’en Bas, Coll de Bracons.
L’aire era fresc. Prou com per debatre la sempre empipadora possibilitat de sortir amb el paravent o fer-ho tan sols amb la samarreta. Just després de fer la primera rampa m’he adonat que no seria el meu dia. I és que pocs metres més amunt una sensació de mareig i malestar m’ha fet minvar les forces i ja no me n’he pogut desempallegar durant tot el recorregut. De totes maneres, en cap moment m’ha passat pel cap abandonar. El saber patir ens fa més forts.
Els 35 minuts que hem tardat a coronar el Puigsacalm ja deixen entreveure que el ritme de l’ascensió hagués pogut ser més lleuger. El descens a Santa Magdalena ha estat tècnic i dificultós. L’amenaça de pluja ens exigia velocitat. Per altra banda, però, la humitat present a les moltes pedres i arrels del sender ens obligaven a alentir la marxa. Just tocar paret i començar a desfer el camí. Poques passes abans d’arribar a Font Tornadissa la boira pixanera ens ha assaltat i el vent fred ens ha convidat a espavilar-nos. Des d’aquest punt fins a l’arribada la pluja ha estat persistent. Tan sols les copes verdes i frondoses dels faigs ens han regalat petites treves.
Xops i masegats ens hem reagrupat ja dins del cotxe. Ningú ha pogut escapar-se d’alguna rebolcada desafortunada que no ha anat més enllà de les rialles justes i necessàries.
Albert Güell Vallbona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada